28 jul. Flor de matí
Xicoira (Cichorium intybus).
Podríem dir-ne, una varietat de l’escarola. Però jo l’he batejada amb “FLOR DE MATÍ”!
El seu color blaulilaaplastelat em té atrapada. M’atrapa i m’enamora fins el punt que no puc deixar de mirar-la quan condueixo. Els meus ulls queden enganxats, hipnotitzats per aquest color tan especial, i tan difícil d’aconseguir. Un color d’aquells que no són a la paleta. De fet, es podria dir que és el meu color.
Cada any per aquestes dates estiuenques la veig. I penso: “aquest any sí, l’he de pintar. He d’atrapar aquest color!” Ho penso però no ho faig. I de cop, un dia me n’adono que ja no hi és… Apa, fins l’any que ve. Però aquest any no se m’ha escapat. Tot i l’ensurt/descobriment que he fet. Perquè la veia al matí, esplèndida, plena de flors vora la carretera tot conduint. I quan anava rumiant el lloc, hi passava a la tarda, i ja no es veia, s’havia fos! Quin ensurt! “Ja se m’ha tornat a escapar”-pensava. Però no. L’endemà al matí la tornava a veure, igualment plena de flors. I aquesta observació, ha estat el que m’ha fet batejar-la: flor de matí. Perquè és així: és una flor matinal, que li agrada el matí, que li agrada la fresqueta dels matins d’estiu, el solet del matí. I que l’aplatana la calor del migdia i la tarda. Mira, com a mi!!! (O sigui que encara em cau més bé!) I el que a mi em semblava al observar-la, m’ho ha confirmat un llibre (que savis que són).
Però la floreta tenia una “pega”: que només creix a les vores de camins i carreteres. Ho fa expressament perquè ens la mirem… Pilla! O sigui que no podia fer d’Edith Holden. No em podia plantar a la vora de la carretera a pintar-la. (Ho dic pels cotxes, no cal patir…) Ni podia collir-la per dur-la a casa. És taaan delicada que es marceix. I tampoc ho voldria, les flors, on millor estan és on neixen! O sigui que n’havia de fer fotos i pintar-la a casa. I ho he fet, aquest any si!
Fins i tot he fet la fada de les flors. La fada de la flor de matí.
I per qui ho vulgui saber, es veu que és diürètica, laxant, depurativa, que va bé pel fetge, per l’estrenyiment, per l’astènia, l’anèmia, entre altres coses… A sobre!
El que no m’ha acabat de sortir és aquest color tan especial que té. Però no abandono la recerca.
O sigui que ara ja ho sabreu, el meu color prefe és el color de les flors de la xicoira. Un color que trobareu per aquesta web.
No hi ha comentaris